Es fantàstic jugar amb la meva filla.
Val a dir que tinc una actitut i una aptitut més pròxima a ella que a l’ésser adult i racional que esdevenin tots a certa edat -quan l’hipotàlem el tenim més centrat i assosegat-, i això em facilita molt les coses -malgrat m’en dificulta d’altres, val a dir-.
El seu joc preferit són els animals. Unes reproduccions de plàstic que esdevenen fidels i marcadament més petites que el seu representat real.
En el joc també hi intervenen unes figures prou conegudes per tothom, les princeses i els prínceps més representatius de l’escola Disney. A destacar entre d’altres; la Blancaneus, la Ventafocs, la Bella i finalment, el Príncep de la Blancaneus. Un príncep que desconeixem el seu nom, però deu ser proper al d’una certa divinitat divina perquè ho resol tot amb un petó, fins i tot la mort.
L’escena transcorrer en el menjador de casa, al damunt d’una estora, en l’interior i l’exterior d’una granja del tot aconseguida amb detalls que fan pensar que els seus disenyadors han prioritzat més un diseny real a un diseny barroc de colors llampans.
Aleshores comença l’espectacle. S’aixeca el teló.
La meva filla agafa energicament amb la ma dreta el cavall blanc i marró, i amb l’esquerra la Blancaneus. Tot seguit m’ordena amb to imperatiu però gens malcarat, -Papa agafa el cavall negre i el princep que ens anirem a passejar-.
Fins aquí tot faria pensar que el joc esdevé un petit passatemps vulgar i corrent que té com objectiu fer temps fins arribar l’hora del sopar. Però aleshores intervé en el guió tot un seguit d’anotacions extraordinàries que fan del joc un vincle exclusiu entre la meva filla i jo.
M’adono que en certa manera el joc esdevé un motor de dialeg més enllà de la conversa comuna. I els cavalls esdevenen protagonistes de l’experiencia d’altri, en aquest cas de la meva filla. La meva filla i el cavall esdevenen un per explicar qualsevol fet que els emociona, els intriga, els agrada, els enfada, els entristeix. El cavall, fent ús de la racionalitat de la seva portadora explica l’anecdota del dia, el resum setmanal, l’activitat que desarrolla… qualsevol cosa val.
Ens podem explicar de tot, que d’altra manera és difícil d’encaminar i dirigir el bon diàleg, potser per falta de concentració en la conversa, potser perque en defuig al.legant certa prudencia, elements en l’entorn que poden contaminar i fins i tot anul.lar la frescor del seu petit lenguatge… no ho sabria explicar. A quins pares no els hi ha passat dirigir-se al seu nin mentre està veient uns dibuixos animats i preguntar-li qualsevol cosa i rebre com a resposta un silenci sepulcral? O al carrer, ja pots estar enraonant la teoria més gran, que si veu una flor de color llampant, allà et deixa, amb un pam de nas!
Que vull dir amb tot això? Que els nostres petits són molt especials. Em de protegir el joc com a font de riquesa i desembolupament personal. Mimar amb força la relació interparental perque molts conflictes d’avui siguin resolts demà.
Joel Sans essence 