Les petites gotes d’aquell matí de pluja intensa que impactaven sobre l’Arqueta d’or on hi guardava el cor, l’energia i l’amor feien preveure un desenllaç, contri al que hom pensa, amistós entre la meva mare i la mort.
Quina obsessió t’ha agafat ara. Perquè vols la clau, allí hi guardo la vida.
Es precisament per això, la necessito.
Parlem-ne, vols?
No soc senyora de molt parlar, més aviat soc freda i distant i només beso quan haig de besar la mà de la vida que m’he d’emportar.
Que vols dir?
Dir-te que no soc aquí per casualitat, tot està programat malgrat hi ha incertesa en la reacció humana, que no sempre emana saviesa, en la darrera exhalació encara en vida i ja en plena consciència de la nova condició perpètua.
De quina reacció estàs parlant?
De perllongar aquest sofriment més del que necessariament és. De dilatar l’agonia pròpia i aliena. De la rapidesa en que l’escriptor de la seva bibliografia, a petició meva, deixa d’escriure per entregar-me la clau de la seva més preuada pertenença. La clau de l’Arqueta que ara amagues sota el teu jaç de mort. El passaport que et durà cap a una nova e inerta exitència.
Per ser senyora de poc parlar, les teves paraules tristes i abundants m’estan ofegant… i el meu fill com s’ho agafarà?
Ets bona mare, que fins i tot en l’instant final penses en un fill que en el seu moment va triar esdevenir independent i mullar-se a viure en refugi d’una família malmesa desde temps pretèrits. Ell es creurà el que els sanitaris li explicaran, tot allò de la mort natural… El que no sabrà mai es que en el teu desenllaç, la tristesa hi ha jugat un paper important.
Doncs ja puc marxar més tranquila. Aquí tens la clau. Ja em pots dur allà on la raó no hi arriba i el coneixement perdut vaga. Jo ja ho tinc tot concebut. Em seràs de guia en la meva nova vida?
13 Gener 2010 va concloure la seva vida. Que al cel sia.
Joel Sans essence 