Tot just ara, quan el dia s’acaba i roman encesa encara, la llum del despatx amb la mirada fixada en la lectura espesa d’un article que marca diferències entre l’avui i el demà …
Aquesta podria escenificar perfectament l’inici d’una novel.la que tot just ara comença on l’epicentre de l’acció recau en la figura d’un jove i desconegut actor anomenat Joel Sans.
M’han anomenat Secretari d’organització del PSC a Sant Pere de Ribes.
Fins aquí la noticia que us volia transmetre. Us convido a abandonar en aquest punt la seva lectura doncs el que ve tot seguit son unes reflexions que poden produir subnolència a aquells que detesten llegir petites notes autobiogràfiques.
Malgrat no tenir ni experiència ni destresa en la política municipal, ni la facilitat en conciliar idees, ni el llideratge necessari per assolir amb fermesa un discurs potent. Malgrat tot això, hi ha persones que em coneixen amb suficient profunditat per creure que puc aportar alguna cosa més que un simple gest al valor polític, al valor i la responsabilitat cívica i social que representa el PSC al nostre municipi.
Hom podria pensar que el propietari d’aquest perfil no està del tot qualificat per dur a terme la important tasca organitzadora del Partit. Però l’autoanàlisi determina que, tot i tenir el factor temps i la falta d’experiència en contra, amb treball i constància, amb ajuda dels meus companys d’equip, puc assolir el nivell “progressa adequadament” en la meva nova responsabilitat. I desitjo que així sigui, perquè el primer sacrificat d’aquest nomenament serà l’escorça familiar que espero revertir, amb l’ajuda de la física dels vasos comunicants, l’esforç en avenços, armonia i benestar socials.
Com sóc i com penso, politicament parlant, ho sintetitzava un anònim al Vilanova Digital amb la fórmula següent: “un militante de base(1) con auténtica ideología socialista(2)” i concloïa, “un pardillo en el partido(3) “.
Permeteu-me, ja que heu arribat fins aquí, tres darreres reflexions.
(1) Militant del progrés perquè veig a la dreta com un llast que no ens deixa evolucionar al mateix ritme que ho fa el temps donat que la seva lògica es basa en precedents incapaç d’acceptar que la resposta cal cercar-la no en el passat més llunyà sinó en el futur més proper, incapaç de reinventar-se a ell mateix. Incapaç d’acceptar que la democràcia ha assolit la majoria d’edat, que pot emancipar-se, per gaudir de la plenitut i madurar al ritme que ho fa la seva societat. Incapaç d’acceptar l’Estat de les Autonomies i l’herència nacional, històrica i cultural d’un poble geogràficament localitzat en un raconet al Nord-Est de la península Ibèrica, anomenat Catalunya que pensa i actua en singular per obtenir un benefici generós i plural.
(2) Es cert, tinc la sang vermella i el cor a l’esquerra i aquest conglomerat d’idees fundamentals que rubriquen el meu tarannà així ho decreten. Sóc contrari als privilegis, a les desigualtats, a l’individualisme i l’egoisme perquè senten les bases de la bellum omnium contra omnes -guerra tots contra tots-. Unes característiques que ens són del tot perjudicials, origen de molts problemes i conflictes socials, fins i tot d’aquesta maleida precarietat econòmica que ens persegueix i ens fa mal. Present al nostre cor, estampat en or, hi figura la llibertat, la igualtat, la justicia i la solidaritat com a base de la nostra dieta ideològica.
(3) Pardillo o no tots sumem per treballar en allò que creiem. Som un moviment que neix en el sí de la societat, voluntari, i gens coaccionat, igual que el de les consultes sobiranistes populars. Com a Pardillo m’agradaria aportar el meu granet de sorra a la conquista del tant preuat estat del benestar i també a popularitzar la idea que el polític i el ciutadà tenen el mateix rang i poden anar junts de la mà acceptant que són infinites les necessitats i els recursos limitats.
Us presento una breu descripció sobre el canvi climàtic. El dia 23 d’Abril, dia de Sant Jordi, vaig fer una xerrada a l’IES Xavier Lluch i Rafecas de Vilanova i la Geltrú sobre aquest tema i m’ha semblat interessant imprimir-lo al meu blog. El que aquí exposo es un resum d’aquesta xerrada. Si voleu més informació sobre aquest tema us presento dos publicacions molt interessants que han estat referència de la xerrada i d’aquest discret i sencill resum.
Canvi experimentat per la temperatura a nivell global
Quan algú parla del canvi climàtic està parlant d’una conseqüència que s’en deriva d’un canvi ambiental que és alterat per l’activitat humana, i amb especial referència a aquells procesos que determinen el funcionament del sistema Terra. El Canvi Climàtic és una conseqüència d’un canvi més profund que cal considerar. El Canvi Global.
Certament la Terra està concebuda per dur a terme tants canvis com siguin necessaris per assolir els reptes de l’evolució. El clima, així com els procesos biogeoquímics del sistema Terra, tampoc han restat inmòvils al llarg del temps. El canvi és consustancial al planeta Terra.
Així doncs que fa tant especial aquest canvi que vivim avui?
La resposta està relacionada amb el temps i amb l’esser humà. El canvi del clima s’està produint a una velocitat vertiginosa mai abans observada. En poques dècades hem tingut un augment significatiu en la temperatura global del planeta i l’únic motor responsable d’aquest canvi és l’homo sapiens.
Tant significatiu és aquest canvi que el químic atmosfèric i Premi Nobel Paul Crutzen va proposar l’any 2000 el nom Antropocè per definir la nova i actual era geològica de la història del planeta en la que la humanitat es manifesta com una nova força capaç de controlar els procesos de la Biosfera.
Les claus del canvi global són el ràpid creixement de la població humana que en 70 anys s’ha triplicat fins assolir, a dia d’avui, la cota dels 6.000 milions de persones i la presió que aquesta explosió demogràfica aplica als recursos naturals del planeta.
Població humana
El creixement de la població humana implica un augment dels recursos, aliments, aigua, espai i energia, consumits. Donat que els recursos de que disposa el planeta son finits, es de suposar que existeix un sostre per al creixement de la població. Aquesta incertesa en la capacitat de carga del planeta a dut a molts investigadors a calcular aquest sostre. S’estima en 10.000 milions la capacitat màxima que te el planeta. Xifra que s’assolirà entre el 2050 i el 2150 (Nacions Unides 2003).
Cal destacar, i alertar, que el consum dels recursos no es fa d’una manera proporcional al creixement de la població. Així doncs, l’espai consumit ha passat del 6% (1700) al 40%. El consum d’aigua ha passat de uns 600 a més de 5.200Km^3 (ha augmentat 10 vegades el seu consum), el que implica que el consum d’aigua per càpita ha passat de 350m^3 a 900m^3 anuals. El consum d’energia per càpita s’ha multiplicat per 15 des del segle XVIII.
La presió total de la humanitat sobre els recursos del planeta s’ha multiplicat per un factor entre 10 i 15 vegades en total desde l’inici de l’era industrial.
Així doncs, caldria poder afirmar si els canvis observats son fruit d’una biosfera juganera o d’una biosfera inquieta que veu en l’home la seva principal amenaça. Per fer-ho s’estudia la maquinaria de la biosfera i entendre els seus procesos biològics, físics i químics. I quina és la relació que guarden entre ells. Només així podrem comprendre i caracteritzar el sistema de manera que ens pot ajudar a establir les raons del canvi, preveure’n conseqüencies i, de consolidar-se la idea de l’home com a principal responsable del canvi, determinar les millors estratègies per atenuar els seus efectes.
Estudi de la Maquinaria de la Biosfera
Per estudiar la maquinaria de la biosfera es tenen en compte el Clima, el Cicle de l’Aigua, els elements (com el Carboni (C), Nitrogen (N), Hidrogen (H), Oxigen (O), Fósfor (P) i el Sofre (S)) i finalment els organismes.
El clima el determinen causes externes i causes internes.
Les causes externes venen fixades per la radiació solar, tot el que fa referència al moviment relatiu Sol-Terra i finalment, l’impacte de meteorits o cometes en la nostra atmòsfera.
Les causes internes venen fixades per l’efecte hivernacle, la distribució desigual del balanç d’energia, la dinànica interna del sistema, canvi de la composició atmosfèrica o la concentració dels seus components, presencia de aerosols i la nubulositat.
Observar el clima és observar l’ambient, la composició de l’atmòsfera i la concentració dels gasos que en forment part.
Us mostro uns gràfics prou representatius de la composició i concentració de la nostra atmosfera en el moment actual i al llarg de la història recent de la terra (els darrers 10.000 anys).
El vapor d’aigua, el Diòxid de Carboni, els metans i l’Òxid Nitrós són gasos que favoreixen l’efecte hivernacle i la elevada concentració amplifica els seus efectes.
El cicle del Aigua també és molt important. Tant es així que la vida neix o mor en funció de la seva disponibilitat. Les civilitzacions, com l’Egipte van neixer al costat del Nil i la Maya va extingir-se al esgotar-se el recurs hídric.
L’aigua té una distribuci ó esp acial del tot irregular. El 97% està en els oceans i el 3% es aigua dolça apta per al consum.
Però d’aquests 3% està en forma de gels i neus perpetues i en aqüifers profunds de molt dificil accès. Nomès l’1% es accessible. D’aquest 1% s’explota el 54% (70% Agricultura, 22% In dustria i el 8% ús domèstic i de serveis). La relació Clima-Aigua és molt intensa i els fenómens dinàmics de l’atmòsfera faboreixen l’interganvi d’energia i massa entre l’atmòsfera i els oceans.
Per dur l’estudi més enllà, ens cal mirar la circulació del Carboni antropogènic com a element clau.
L’existència del Diòxid de carboni es fonamental per la biosfera perquè d’ell es produeix l’Oxígen com a resultat de la fotosintesis. Si observem el Carboni en podem determinar tres dipòsits importants. Atmòsfera, Terra i Oceà. El fluxe del carboni entre aquests tres grans magatzems es produeix amb cert equilibri per mantenir els dipósits inalterables.
Si a aquesta circulació “natural” se li superposa la circulació antropogènica del carboni, el carboni produit per l’home, l’esquema dista molt del anterior.
L’home excreta a l’atmòsfera 5.4 GT de C (Giga Tonelades de Carboni) a l’any. Aproximadament, el 50% d’aquest carboni antropogénic es absorvit per l’oceà. La resta no es pot assimilar i queda un remanent a l’atmòsfera de 3.3 GT/any.
Tots aquests efectes ens han dut a una situació de díficil previsió donades les incerteses que encara avui es té sobre determinats processos però el que si es cert es que aquest efecte s’amplificarà o s’atenuarà en funció de la relació existent, present i futura, entre nosaltres i el nostre planeta.
Tot i assumint aquesta incertesa, avui ja es poden fer models més o menys complexos que caracteritzen la climatologia. Amb els models i les dades reals analitzades es presenten els següents gràfics. El primer representa la temperatura real (en vermell) i la seva evolució sense l’efecte de l’home. En la figura dos prenen en consideració la temperatura real (en vermell) i l’increment de la temperatura per l’acció humana. I el darrer es contempla l’increment natural i l’antropogènic. Com podem observar, la temperatura real i la resultant d’aplicar els models és molt similar en l’escalfament natural més l’escalfament antropogénic.
Si fins ara hem analitzat (d’una manera molt sintetitzada) el present fent referències al passat, ara es el moment de fer una previsió del futur. La previsió es complexa perquè com enunciava abans, no es tenen totes les variables controlades. En dependrà també de les nostres actituds individuals, de desicions polítiques i econòmiques, etc.
Així doncs la previsió per l’any 2070-2100 en quan a la temperatura i a la precipitació es mostra en els següents mapes.
Podem observar que la temperatura s’incrementa d’una manera significativa a tot el planeta (especialment a l’emisferi nord). A Espanya la temperatura podria pujar en torn dels 4ºC.
La precipitació podria incrementar-se en els casquets polars i reduir-se significativament en les zones subtropicals. Tota la zona del Mediterrani en surt molt mal parada perquè es redueix significativament la seva precpitació.
Aquestes previsions son la projecció d’un dels escenaris previstos d’emisions A2 mig-alt (IPPC).
Em permetreu una llicència. Aquest text està escrit per donar una resposta a un company de Sant Pere de Ribes que s’interessa pel municipi i així m’ho fa saber en la seva resposta a l’escrit Problema social o estratègia electoral.
Antenas de telefonía móvil
El tema de la telefonía móvil es complejo que requiere, ante todo, mucho tacto por parte de todos porqué dentro de la misma burbuja electromagnética exiten muchos colectivos y sensibilidades. Tantas sensibilidades como individuos tiene el colectivo. Por lo tanto llegar a una solución homogénea que convenza a todos es una tarea nada fácil.
Pero lo primero es sincerarse uno mismo, despojarse de colores y convertirse en neutro. Abandonar posturas radicales que en la vida de poco sirven, sólo para albergar en nuestro interior un estado de desánimo y rencor que nos és perjudicial para nosotros mismos y para aquellos que nos rodean. Llegados a este punto, uno debe preguntarse: Que es lo que quiero yo perjudicando lo menos posible a los demás. Este es el primer paso para la mediación. E incorporar los vecinos a las Ponencias Territoriales fué un acierto para dar transparencia al proceso, participación y, también, como mesa mediadora.
Mi opinión acerca del hospital ya la conoces. Al final y haciendo un análisis crítico todos y cada uno de nosotros deberá de inclinarse a favor o en contra, porqué va a ser una de las columnas sobre las que los partidos van a edificar su programa electoral.
Pero hay que tener una cosa muy clara. Postularse a favor implica instalar el hospital nuevo a Vilanova. Tener mayor y mejor servicio asistencial aunque nos lleve cinco minutos más de trayecto y sobretodo disponer de mayor fuerza y energía para alcanzar los objetivos planetados en la moción sobre la reordenación hospitalaria en la comarca y sobre la respuesta de resolución que el PSC presentó en el Consejo de Federación, que puede i debe significar un salto cuantitativo y cualitativo para nuestro municipio y nuestros ciudadanos. El planteamiento de la asistencia sociosanitaria de referencia propuesta por el equipo de gobierno es, en mi opinión, un acierto. No sólo vamos a tener un Hospital Comarcal de agudos en Vilanova, también un Hospital de Referencia Sociosanitaria en Sant Pere de Ribes. Blanco es gato viejo y sabe que nadar contracorriente puede resultar muy perjudicial para Sant Pere de Ribes. Sin embargo, si se alinea a la corriente (que en ningún caso significa sumisión) y usa Sant Camil y nuestras deficiencias en tema sanitario, como objeto de negociación, podemos obtener el mayor rédito posible para alcanzar mayores cotas en salud pública para nuestros ciudadanos, estimular nuevas actividades económicas y abrir la puerta al mundo de la docencia e investigación en el campo sociosanitario.
Postularse en contra no garantiza la construcción del Hospital Comarcal en Sant Pere de Ribes (porqué no depende sólo de nosotros, piensa que estan nuestros vecinos quienes también ejercen su voto). En todo caso eso relentizaría los tiempos de redacción, licitación adjudicación y ejecución del proyecto y se alargaria en años la reestructuración sanitaria del Garraf. Eso conllevaria un malestar general a nuestros ciudadanos y al conjunto de la ciudadania de los municipios vecinos que necesitan y necesitamos todos una infraestructura en sanidad acorde a nuestra demografía y topología demográfica. A una escala más pequeña, es lo que viene ocurriendo con el tan esperado Centro de Asistencia Primaria (CAP) de Ribes.
Si después de haber luchado en contra, se decide instalar el nuevo hospital en Vilanova (como estaba previsto), el malestar general y las relentizaciones generadas nos perjudicarán, a tal punto que la “buena sintonia” entre Administraciones y vecinos se verá truncada y poco o nada van a considerar la voz de Sant Pere de Ribes para los futuros proyectos que se decidan hacer en nuestro territorio.
De decidirse su construcción aquí, en nuestro municipio, una parte importante del presupuesto para la reconversión sanitaria se iria para acondicionar todo aquello que se necesita para albergar una instalación de estas características, entre otras, las infraestucturas viarias y ferreas. Al final, y superados los tiempos de demora y construcción, tendriamos un Hospital Comarcal con grandes deficiencias (por falta de presupuesto) ya al nacer, sin posibilidad de crecer a corto y medio plazo, que poco servicio podria ofrecer y renunciaríamos al segundo Hospital de Referencia Sociosanitaria.
A mi entender estaríamos igual que ahora, o peor porqué no se contemplaría la posibilidad de realizar una Reconversión Hospitalaria del Garraf en años porqué, para bien o mal, ya estaría hecha la que hoy decidimos.
Y hablando de infraestructuras. El tema de las infraestructuras, por mucho que algunos desacrediten al Gobierno Local con este tema, no pueden hacerse antes porqué el municipio no disponía, ni dispone, de los recursos necesarios para hacerlo. Hay quien hubiese diseñado el municipio para abergar un futuro posible Hospital como quien prepara una ciudad para poder optar a la candidatura para acoger unos juegos olímpicos. Y esta no es nuestra realidad.
A partir de este momento y en un més se va a empezar a construir el Segundo Instituto de Ribes, l’IES Montgrós.
Para llegar a este punto cabe analizar dos periodos claramente diferenciables. Uno, el período que va desde el verano del 2009 hasta la fecha de hoy; y el anterior, desde que se cedieron los terrenos a la Generalitat, allá por el 2007 hasta el verano del 2009.
Cuando el Departament d’Educació plantea la construcción del nuevo IES Montgrós, en Junio, Julio del 2009, entinedo (puedes llamrme iluso) que si solo las obras de construcción tardan 15 meses para su finalización, cabe esperar que para Setiembre del 2010 no estaria listo el nuevo centro (y faltaría considerar todo el tiempo de redacción del proyecto, licitación, etc.). Yo creo que en este sentido todo el proceso ha seguido su curso normal si además tenemos en cuenta que cuando Ernest Maragall nos dice: toma 5M€ para la escuela, esta inversión no estaba detallada en el presupuesto del 2009 y cuando él adquiere el compromiso és cuando se contempla el gasto en el Presupuesto del 2010 de la Generalitat para el Garraf. A partir de aquí, Marzo Adjudicación, 15 meses de obras, Setiembre 2011 todos a la escuela.
Lo del Bachillerato puede producir recelo (a mi también me produce consternación). Pero lo que nos dicen es que si tenemos un censo escolar de, como mínimo, 120 alumnos, habrá línea de Bachillerato. Si no cubrimos el censo, no lo habrá. Esto lo podemos cualificar de cuantos adjetivos malsonantes quieras o simplemente; racionalización del gasto. Aquí será importante la gestión de la comunidad educativa para incentivar a nuestros estudiantes y ofrecer el servicio. Y en ningún caso cortar las matriculaciones porqué si no hay matriculaciones, no habrá bachillerato.
Eus ací les paraules d’un vent, tot ell plé d’esfervescencia incandescent, en assaborir l’aniversari del seu neixement i en sentir tots els ocells que ho clamen al cel sense esforçat compliment.
A tots vosaltres, ocells del meu cor, que voleu al voltant del meu ser, a vosaltres que us bull la passió, l’amor i el sentiment, m’honora el vostre cant que emana del vostre bec.
Tant m’encoratja la vostra acció, que esdevindré anticicló per espantar el mal temps, malgrat avui m’ha sorprés la pluja. Una senyora que resa menyspreu a la alegria que procura un dia de bonança, que ho mulla tot fins i tot els prats verds plens d’esperança i el jaç on l’ocell descança.
Però us haig d’advertir, aquest no és l’esdeveniment que heu d’aplaudir. Estalvieu energia per cantar encara amb més alegria, el dia 7 de Març, les quatre primaveres de la meva filla.
Val a dir que tinc una actitut i una aptitut més pròxima a ella que a l’ésser adult i racional que esdevenin tots a certa edat -quan l’hipotàlem el tenim més centrat i assosegat-, i això em facilita molt les coses -malgrat m’en dificulta d’altres, val a dir-.
El seu joc preferit són els animals. Unes reproduccions de plàstic que esdevenen fidels i marcadament més petites que el seu representat real.
En el joc també hi intervenen unes figures prou conegudes per tothom, les princeses i els prínceps més representatius de l’escola Disney. A destacar entre d’altres; la Blancaneus, la Ventafocs, la Bella i finalment, el Príncep de la Blancaneus. Un príncep que desconeixem el seu nom, però deu ser proper al d’una certa divinitat divina perquè ho resol tot amb un petó, fins i tot la mort.
L’escena transcorrer en el menjador de casa, al damunt d’una estora, en l’interior i l’exterior d’una granja del tot aconseguida amb detalls que fan pensar que els seus disenyadors han prioritzat més un diseny real a un diseny barroc de colors llampans.
Aleshores comença l’espectacle. S’aixeca el teló.
La meva filla agafa energicament amb la ma dreta el cavall blanc i marró, i amb l’esquerra la Blancaneus. Tot seguit m’ordena amb to imperatiu però gens malcarat, -Papa agafa el cavall negre i el princep que ens anirem a passejar-.
Fins aquí tot faria pensar que el joc esdevé un petit passatemps vulgar i corrent que té com objectiu fer temps fins arribar l’hora del sopar. Però aleshores intervé en el guió tot un seguit d’anotacions extraordinàries que fan del joc un vincle exclusiu entre la meva filla i jo.
M’adono que en certa manera el joc esdevé un motor de dialeg més enllà de la conversa comuna. I els cavalls esdevenen protagonistes de l’experiencia d’altri, en aquest cas de la meva filla. La meva filla i el cavall esdevenen un per explicar qualsevol fet que els emociona, els intriga, els agrada, els enfada, els entristeix. El cavall, fent ús de la racionalitat de la seva portadora explica l’anecdota del dia, el resum setmanal, l’activitat que desarrolla… qualsevol cosa val.
Ens podem explicar de tot, que d’altra manera és difícil d’encaminar i dirigir el bon diàleg, potser per falta de concentració en la conversa, potser perque en defuig al.legant certa prudencia, elements en l’entorn que poden contaminar i fins i tot anul.lar la frescor del seu petit lenguatge… no ho sabria explicar. A quins pares no els hi ha passat dirigir-se al seu nin mentre està veient uns dibuixos animats i preguntar-li qualsevol cosa i rebre com a resposta un silenci sepulcral? O al carrer, ja pots estar enraonant la teoria més gran, que si veu una flor de color llampant, allà et deixa, amb un pam de nas!
Que vull dir amb tot això? Que els nostres petits són molt especials. Em de protegir el joc com a font de riquesa i desembolupament personal. Mimar amb força la relació interparental perque molts conflictes d’avui siguin resolts demà.
Les petites gotes d’aquell matí de pluja intensa que impactaven sobre l’Arqueta d’or on hi guardava el cor, l’energia i l’amor feien preveure un desenllaç, contri al que hom pensa, amistós entre la meva mare i la mort.
Quina obsessió t’ha agafat ara. Perquè vols la clau, allí hi guardo la vida.
Es precisament per això, la necessito.
Parlem-ne, vols?
No soc senyora de molt parlar, més aviat soc freda i distant i només beso quan haig de besar la mà de la vida que m’he d’emportar.
Que vols dir?
Dir-te que no soc aquí per casualitat, tot està programat malgrat hi ha incertesa en la reacció humana, que no sempre emana saviesa, en la darrera exhalació encara en vida i ja en plena consciència de la nova condició perpètua.
De quina reacció estàs parlant?
De perllongar aquest sofriment més del que necessariament és. De dilatar l’agonia pròpia i aliena. De la rapidesa en que l’escriptor de la seva bibliografia, a petició meva, deixa d’escriure per entregar-me la clau de la seva més preuada pertenença. La clau de l’Arqueta que ara amagues sota el teu jaç de mort. El passaport que et durà cap a una nova e inerta exitència.
Per ser senyora de poc parlar, les teves paraules tristes i abundants m’estan ofegant… i el meu fill com s’ho agafarà?
Ets bona mare, que fins i tot en l’instant final penses en un fill que en el seu moment va triar esdevenir independent i mullar-se a viure en refugi d’una família malmesa desde temps pretèrits. Ell es creurà el que els sanitaris li explicaran, tot allò de la mort natural… El que no sabrà mai es que en el teu desenllaç, la tristesa hi ha jugat un paper important.
Doncs ja puc marxar més tranquila. Aquí tens la clau. Ja em pots dur allà on la raó no hi arriba i el coneixement perdut vaga. Jo ja ho tinc tot concebut. Em seràs de guia en la meva nova vida?
13 Gener 2010 va concloure la seva vida. Que al cel sia.
Allà per l’any 1916 en Josep Mª Folch i Torres va escriure el que posteriorment va esdevenir l’obra teatral catalana més representada de tots els temps; Els Pastorets.
Cada any i desde fa 21 Nadals, el Grup de teatre Els Xulius ve representant el Pessebre vivent parlat de Sant Pere de Ribes. Llunyana em queda la professió de crític de teatre i representacions populars però, la adaptació que en fan de l’obra del Sr. Folch i Torres, la seva escenificació en entorns singulars del nostre Ribes (Can Parici ha estat l’escenari d’enguany), la màgia que desprenen tots els actors, els efectes d’il.luminació, so, fum i pirotècnics i l’organització… us puc ben assegurar que ha estat el millor començal que els meus ulls hauran paït aquest Nadal.
Tant ha estat el ressó del pessebre vivent parlat de Sant Pere de Ribes que TV3, Telecinco i el Canal Blau TV han emés el seu flash informatiu de l’esdeveniment així com els rotatius Eco de Sitges i el Diari de Vilanova, i en l’entorn digital, Vilanovadigital i Digitalgarraf.
No volia acabar aquesta anyada sense abans fer una mirada enrera per valorar el que ha estat, possiblement, un dels meus millors anys. Gràcies en gran part i com no podia ser d’una altra manera, a la meva filla.
El 2009 ha estat el descobriment d’una part de la comunitat educativa del municipi. En poc temps, i amb certa dificultat per entendre conceptes, definicions i enquadraments, he conegut a un equip docent, personal auxiliar, unes families i uns infants que es mereixen tot el meu reconeixement.
El 14 de Setembre els nostres petits i petites van començar l’escola. M’enrecordo perfectament que el període d’adaptació va ser una mica complicat, que les aigües que afloraven d’aquells ullets inundaven les classes, però finalment la roda va començar a girar i a girar i els llagrimals es van començar a secar i a secar, i mira, ja hem cagat el Tió i hem cantat les cançons del Nadal.
Un reconeixement a l’AMPA, la seva junta, a les diferents comisions de treball i als seus membres, que fan possible que l’escola sigui família, la família sigui escola, i que tots siguem tots per enriquir l’educació dels nostres fills i filles i per enrequir-nos, a nosaltres pares i mares, d’aquesta proesa.
No podria oblidar-me de citar a tots els pares i mares i en especial a aquells tertulians de les cinc de la tarda que compartim les nostres experiències alhora que els nostres infants fan alguna trapelleria allà per la riera desprès de classe i del dur treball.
L’Espai Blau ha estat un referent esportiu a la nostra família i en Gerard el nostre guia. Un monitor que es desviu i té especial cura dels nostres menuts. Un jove compromés que, un cop en remull, combina treball i diversió en proporcions justes que encoratja als seus petits alumnes a repetir un dia més.
Voldria fer extensiu el reconeixement de virtuts a tots els companys del PSC al nostre territori. El 28 de Novembre del 2008, ara fa poc més d’un any, es va aprovar en assamblea, per més del 80% de vots favorables, la nova executiva del PSC a Sant Pere de Ribes. Des d’aleshores en sóc membre com a secretari de Formació i Noves Tecnologies. Aquest any he pogut palpar, en primera persona, l’esforç i el compromís de persones anònimes que amb el seu treball, en horari de descans i familiar, han contribuit a enriquir el nostre municipi i la seva xarxa social.
A la meva família i a aquells que sense ser-ho m’han ajudat a redressar situacions adverses.
Als meus companys, per compartir un croissant a mig matí, un café a mitja tarda o una cervesa a mitja nit.
A la meva filla i a la seva mare, que són la raó de la meva vida i que sense elles…. literalment em moriria.
A tots i a totes gràcies per fer-me partícip de les vostres vides, per compartir amb mi els vostres moments. Per la amistat que ens uneix, us vull desitjar un Bon Nadal i un Feliç any 2010 ple d’èxits i d’il.lusions. I per les nostres canalles, molts turrons i molts petons.
Aquesta podria escenificar perfectament l’inici d’una novel.la que tot just ara comença on l’epicentre de l’acció recau en la figura d’un jove i desconegut actor anomenat Joel Sans.
Allà per l’any 1916 en Josep Mª Folch i Torres va escriure el que posteriorment va esdevenir l’obra teatral catalana més representada de tots els temps; Els Pastorets.
Joel Sans essence 